IV cursa de muntanya Montserrat Nord (23km) 8 de novembre de 2009

Falten pocs dies per a començar una de les curses que li tinc moltes ganes des de fa temps. Però malauradament aquesta setmana estic amb un brot víric intestinal, juntament amb mals de cap. De moment no veig com acabarà la setmana, però noto que no tinc forces de tirar endavent aquesta cursa.

La setmana passada vaig tenir a les meves filles malaltes, i suposo que m'han donat algun regalet.

Això no pinta bé :-(

-----------------------------------------



ACTUALITZACIÓ

Finalment vaig poder assistir a aquesta cursa. Arribo a Monistrol sobre les 8, agafo el pitrall i fem una petita xarradeta amb els correcats, després poc a poc la gent va desapareixent. Jo amb al cotxe a descansar i a no passar fred, que més que fred feia molt vent.

A les 9:30 en punt comença la cursa, jo com en considero del grup dels gruixuts em quedo per la part última perquè la resta pugui anar bé. M'adono al poc de sortir que estic en el grup dels 10 últims, però realment no m'importa. Vaig a un ritme que trobo molt comode, així arribem fins al canal de Sant Jeroni. Aquí comença la part técnica de la cursa, dels 10 corredors que estavem ens quedem amb tres, poc a poc anem tirant, però en un moment que m'aturo per a hidratar-me, veig que els altres dos tiren i els perdo de vista, a partir d'aquest moment faré la cursa en solitari. En llocs clau de la canal em trobo amb personal de l'organització que em pregunta si soc l'últim, els contesto que penso que no, però amb el fred que feia allà dalt i el vent, aquests estàn ja fins als pebrots. Arribo a la part final de la canal, més cansat del que jo haguès pensat, menjo una miqueta al control i començo a fer el cim de Sant Jeroni, a 1.237 metres, una vegada allà em quedo uns minuts per gaudir del paisatge, per a saber que encara que sigui l'últim, m'he es igual, però jo he fet el cim.

Comença la baixada, vaig a un ritme molt comode, sense gastar forces que encara queda molta cursa, però arriba un dels moments fatídics de la cursa... em foto un ostión del copón. No vaig veure una arrell que sortia de la terra, i com les cames ja les tenia cansades caic amb tot el pes del meu cos sobre la part superior del braç esquerre. Del mal que em fot el braç no el puc aixecar i part de les mans les tinc plenes de sang. Aquí vaig una estona caminant fins que trobo que el cos comença a recuperar-se. Torno a trotar, ja que em fa molt mal el braç, però aquí no acaba tot, al cap d'una estona tinc rampes a la cama dreta que m'obliga aturar-me. Aquestes rampes les tindré tota la cursa fins l'arribada. Arribo a un control coix per les rampes, i em diuen que si estic malament que agafi una drecera, però li dono les gràcies però continuo. Arribo malament a l'estació del funicular de Sant Joan, em poso bastant Reflex per la cama i pregunto quan em queda... 14 qm. Continuo baixant fins al pla de Sant Miquel, però amb les rampes, les piles esgotades i sol... comença la cursa psicològica fins al final, en aquests moments trobo a faltar els entrenaments especifics i tirades llargues que no he pogut fer aquestes darreres setmanes. La pujada de la Sant Cova la faig caminant fins arribar al control, que per cert, també arribo coix, pregunten si m'he caigut ja que tinc sang al cap, però contesto que no, que on tinc sang es a les mans, que en aquells moments tenia la sang de les mans seques, hem tornen a posar Reflex i hem veuent tan malament que hem diuen que si vull, dintre d'una estona ells baixen a Monistrol, pregunto quan queda i contesten que 4 qm... hi ha un moment que decideixo abandonar, però només està l'arribada a 4 qm... dono les gràcies pel detall, però vull fer tota la cursa. Faig el camí dels 3/4 trotant fins arribar al seguent control, els qual em reben amb aplaudiments, cosa que agreïxo molt. Pregunto quan em queda i em diuen que 2 qm... ja està fet, estic rebentat però ja està fet. Entro al nucli urbà de Monistrol, de la resta de corredors que encara pululen per allà em donen anims, però a l'arribar a la plaça sento el meu nom, i la gent comença cridar i aplaudir, i jo entrant per l'arc d'arribada amb el puny en alt (el dret perquè l'esquerra el tenia baldat).

EL DIA SEGÜENT

Ara que estic escribint aquestes linies, ahir per la tarda vaig tenir febre, susposo que va ser a causa de l'esgotament. Encara tinc el brac esquerra que no el puc aixecar, però poc a poc tot tornarà al seu lloc. I les ferides de les mans, com sempre... la sang sembla que t'hagis rebentat la ma, però després es poca cosa. Al final, la cursa van ser sobre unes 4 hores.

Apa adeu